Això em passà el 8 de febrer de 2002, quan en la meua estupidesa vaig confondre l'hora de l'últim exàmen del quadrimestre i em presentí a l'aula 4 hores tard.
Per a una xiqueta que sempre ha patit en silenci (ejem) a l'escola i l'institut ser "la empollona de la clase", que va aprovar totes les asignatures de la carrera a la primera (excepte una, perquè sempre he estat en els primers llocs, però no mai la primera), fer una cosa tan estúpida com confondre l'hora d'un exàmen, i més quan l'assignatura era tan bonica (recordem, Neurobiologia Funcional) no tenia perdó de Déu. Sobretot perque com no em deixaven el cotxe en casa, em vaig fer el trajecte de més d'una hora en autobusos i metros i tranvies per a no res. I això cabreja.
De manera que em plantí al teu despatx, Fernando, molt encabronada amb mi mateixa, per a explicar-te la situació i asegurar-te que a la segona convocatòria trauria una Matrícula. Em rebé Quique, perquè no estaves en aquell moment, i quan torní a l'endemà, amb el teu etern esperit docent, em proposares col·laborar amb vosaltres.
Qui sap que haguera segut de la meua trajectòria professional de no haver comés aquell xicotet error: no crec que haguera pogut trobar un altre lloc en el que, a banda de crèixer com a científica, trobara una familia. Perquè al laboratori heu segut la meua familia, els meus amics; especialment tu, Fernando, que eres el "pare" de tots, tens la culpa d'haver-me ensenyat el que volia ser en la vida. Que, per suposat, no es limita a ser neurocientífica: quan siga gran, vull ser com tu, perquè has de ser un dels pocs "mestres" que arriba a catedràtic (hui tu també tens un examen, però sospite que no arribaràs tard*) siguent tan estimat pels seus deixebles. Mai has publicat un Science, però sempre has segut honest i apassionat pel teu treball. Com Rita Levi-Montalcini ens recorda, il fatto che l’attività svolta in modo così imperfetto sia stata e sia tuttora per me fonte inesauribile di goia, mi fa ritenere che l’imperfezione nell’eseguire il compito che ci siamo prefissi o ci è stato assegnato, sia piu consona alla natura umana così imperfetta che non la perfezione.
Fem com ella: que el nostre treball imperfecte no deixe de fer-nos feliços, i mai deixem de recordar que, a banda de científics, som humans.
Gràcies per tantes coses, "jefe".
El mític primer congrés, Lleida, 2003.
-----------------------------
*Però jo, una vegada més, sí. Mentre ahir escrivia esta entrada...tornà a passar. Pensava que l'oposició era a porta tancada, i arribí quan ja t'havien fet catedràtic i estaveu tots escampant. Com una broma de mal gust, la història es repeteix. Supose que simplement és un altre cercle que es tanca, menys mal que encara ens queden tantes coses que compartir...
No hay comentarios:
Publicar un comentario